Normal view MARC view ISBD view

The Modular condition : Technocracy, art and cultural politics / Jeffrey Collins

By:

Collins, Jeffrey

Abstract: La modularització es pot entendre com un procés de canvi organitzacional influït per estructures discursives particulars i problemàtiques conceptuals, vinculades a temes de polítiques culturals i de poder. Seguint els treballs d'Habermas i d'altres teòrics crítics, l'article afirma que la modularització es deriva d'un tipus de pensament "racionalista tecnocràtic", generat per la lògica de la ciència, la tecnologia i la indústria, més que no pas per les arts contemporànies o altres pràctiques culturals. Resulta especialment evident en la mesura que la modularització dóna prioritat a una lògica quantitativa de sistemes i deixa de banda el contingut educatiu, contràriament a la seva pròpia retòrica de la diversitat, i exerceix un gir universalitzador gràcies a estratègies d'assimilació i d'extensió. Aquesta identificació, bàsica per a l'educació artística, suggereix una contradicció encara més important entre els discursos i els valors de l'art contemporani i els de l'organització de l'educació. L'article analitza algunes de les implicacions d'aquesta contradicció per a l'educació artística a la dècada dels noranta.Abstract: La modularización se puede entender como un proceso de cambio organizacional compuesto por estructuras discursivas particulares y problemáticas conceptuales, vinculadas a temas de políticas culturales y de poder. Siguiendo los trabajos de Haberma y de otros teóricos sociales críticos, el artículo afirma que la modularización deriva de un tipo de pensamiento racionalista tecnocrático generado por la lógica de la ciencia, la tecnología y la industria más que del arte contemporáneo o de otras prácticas culturales. Resulta especialmente evidente en la medida en que la modularización da prioridad a una lógica cuantitativa de sistemas y relega el contenido educativo, contrariamente a su propia retórica de la diversidad, y contribuye a dar un giro universalizador gracias a estrategias de asimilación y de extensión. Esta identificación,básica para la educación artística, sugiere una contradicción todavía más importante entre los discursos dominantes y los valores del arte contemporáneo y los de la organización de la educación. El artículo analiza algunas de las implicaciones de esta contradicción para la educación artística de la década de los noventa.